Manhattan: missa dels negres

Un article del llibre que m’he llegit, interessant; m’ha cridat l’atenció i era per veure la vostra opinió.

Una abraçada, Òliver.


S. SOSTRES, Escric molt bé.

Manhattan: missa dels negres p.58


Abyssinian Baptist Church, Harlem. Tres quarts de nou del matí, diumenge de Pasqua. Arriben els feligresos mudats i puntuals. Platea i amfiteatre: hi caben mil persones. Ple. El cor és un exèrcit alarmat: vint dones, deu homes, i a sota el pare vestit de vermell predica el foc de l’Església baptista. Algunes dones espatllen el seu maquillatge amb llàgrimes de pura emoció. Els negres tenen una espiritualitat assentada en les arrels d’un ritme remot i bellíssim, i les arrels del ritme romanen. Els problema es Déu, com ho van ser els blancs. Després de tants anys d’esclavatge, de vexacions infinites com un túnel, l’única manera de desfermar la gran força que tenen dins, l’increïble poder del seu talent físic i de la grandesa de llurs ànimes segueix demanant permís o donant les gràcies. I Déu no us ha donat res, deixem això clar. ¿On era quan us perseguien fins a la mort? ¿Quan éreu el gos, el criat, l’escopinada del que es deia persona per diferenciar-se de vosaltres? Teniu els anys de la vostra angoixa patits un a un, i tota la sang, i tot el dolor, i la memòria de tants avantpassats. Doneu-vos les gràcies només a vosaltres. Al vostres avis i als avis dels vostres avis. Déu va veure-ho tot, però va preferir girar els ulls cap a una alrta banda. ¿Història sagrada? Encara heu d’escriure la vostra pròpia història, i només recodar-la us omple de ràbia i de vergonya. Déu no mereix la bellesa blava –que en anglès vol dir trista- de les vostres cançons, ni mereix que alceu les mans de tantíssima escalfor humana: Ell és fred i duríssim, i ha assistit al vostre genocidi immòbil com l’eternitat. Missa dels negres: un espetacle fantàstic. Missa dels negres: són lliures i no en saben. Missa dels negres: la ràbia del cos, el goig de l’amor, però cadenes encara.